Entrevista // Isabel Portillo Hoyos. Els horts a Cornellà de Llobregat, zona Eroski

“Ara, la gent prefereix l’asfalt a les patates”

Frida Luz

/ Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la /

Isabel Portillo va néixer a Tolox (Màlaga) fa vuitanta-dos anys. Com tanta gent, va venir amb el seu marit i el seu fill de cinc anys, als anys cinquanta, per començar una nova vida a Cornellà (Baix Llobregat). Amb els anys, Francisco va habilitar uns terrenys com a hort a la vora del riu Llobregat i, més tard, ho va fer en un altre terreny. Llavors, les grans empreses –amb la complicitat de l’Ajuntament (PSC-Montilla)– van robar els terrenys, sense ni tan sols avisar. Tots els camperols de la vora del riu i –més tard– els que conreaven els terrenys on actualment hi ha el Centre Comercial Llobregat (més conegut com a Eroski) van perdre els seus horts per donar pas a una ciutat basada en el capitalisme i el consumisme.

Teníeu horts a Cornellà? Quin ús els donàveu?

Primer vam tenir un hort abans d’arribar al riu, als setanta. No era comprat, hi havia trossos de terrenys sense res, molt dur. I altra gent va fer més horts. Les nétes venien amb nosaltres, els agradava molt anar-hi. Ho vam tenir uns deu anys. Era molt bonic. Teníem pebrots, albergínies, figues, tomàquets... tot l’any. Els donava a totes les veïnes. Donava sacs de patates a tothom.

I què va passar?

Van avisar diverses vegades dient que hi havia de passar un tren cap al port i que havien de treure els horts. No ens van donar res. Ens llevaven l’aigua per regar fins que, al final, ens la van treure definitivament. Però ningú es va queixar. Després, vam tenir un altre hort. Començava a l’Eroski, fins al parc de la infanta, on els tenia l’avi. Hi havia força gent amb horts, el nostre era com un camp de bàsquet, amb una caseta per les eines. I regàvem amb l’aigua de la sèquia. Francisco tenia moltes ganes d’hort i ho va comprar per 50.000 pessetes a un altre avi, que havia ocupat els terrenys molt abans.

Van avisar la gent que acabarien amb els horts i construirien un centre comercial?

No van avisar a ningú formalment. Hi havia gent que deia: “Diuen que ens trauran els horts!”. L’endemà, van tirar la tanca a terra i no hi van deixar res: ni la caseta, ni les eines, ni les patates. Aquest dia, va anar a recollir la collita de patates i es va trobar que el seu hort i els del costat eren muntanyes de sorra. Només va recuperar la cadena amb la qual tancava la porta. Amb la cadena a la mà, va dir: “Només m’han deixat això”. Jo encara la conservo. Francisco va venir molt trist, només li faltava plorar. No van donar res a ningú. Tothom se’n va anar a casa seva. Després, es va avorrir i mai més va anar a l’hort, se n’anava a passejar al riu. Ningú sabia res del centre comercial. Després, van començar a construir, de seguida.

Isabel mostra fotografies on surt Francisco, el seu marit, i la família a l'hort, a la dreta - FOTO: Vera de la Fuente

Com era la vida al barri, abans que li llevessin l’hort?

Ell anava a l’hort a la tarda, després de treballar. En Francisco era molt actiu, treballava, estava pel carrer, jugava a la petanca. Ell hi anava cada dia, sempre amb bicicleta. Avui, hi ha poca gent que encara tingui un tros d’hort prop del riu. El meu veí Pablo es distreu molt en el seu petit hort de tot just uns metres. Quan recull alguna cosa, et dóna tomàquets, pebrots... Però, aviat l’hi llevaran perquè passarà l’AVE. Ara, tot cal comprar-ho. Abans, tenia pebrots per tot l’any i enciams. Tot bo i fresc, recollit de l’hort. Abans no tenies a qui donar-li tant tomàquet; i ara, al mercat, els tomàquets s’hi passen dos o tres mesos, els porten verds i maduren a la botiga. Però, a la gent, això li és igual... el dissabte van a menjar al Mc’Donald’s.

Quin impacte va tenir pel barri tot això? El gran centre comercial ha afectat el petit comerç?

Jo sempre he comprat al mercat. Es nota molt allà; hi ha parades tancades i no hi ha gent, com abans. Diuen que, amb el temps, tancaran el mercat. Hi ha parades posades per llogar, però ningú no ho fa. El carrer major (avui Rubió i Ors) estava ple de sabateries i botigues petites, i les estan arruïnant. S’han notat molt els centres comercials, estan llevant totes les botigues. El barri, d’aquesta manera, perd els carrers amb vida. La gent va als grans magatzems, a l’Eroski, l’Alcampo, el Mercadona. Abans, tot el terreny que hi ha fins al riu eren pereres, pomeres. Un home, que conreava préssecs, els venia al carrer bé de preu. No van deixar ni un sol arbre. Van posar un restaurant, el gimnàs, la piscina... Jo prefereixo les pomes al ciment. No deixaran on criar res d’això: asfalt i gens de patates!, després les portem de l’estranger...

I com veus avui Cornellà?

Avui ho estan llençant tot. Fan molts blocs, un hotel, una residència privada... Això és pitjor. Un veí bromeja: “Asfalt, patates no!”. Això és el que volen els rics. Per qui són tantes cases tan cares? Si almenys fessin blocs de pisos que poguessin pagar els joves, o assequibles per qui no té tants diners!