Dimecres, 16 de Abril de 2014 | 06:18

Ciència econòmica o ideologia del poder

XABIER GRÀCIA | 15/03/2012

Encara podem recordar la borratxera d'optimisme que recorria els salons del poder, els mitjans massius de desinformació i les alcoves acadèmiques durant el canvi de mil·lenni. No ho recorden? La globalització, ens deien, portaria la integració de les cultures i societats, enfortiria el poder dels ciutadans enfront dels seus governs. La liberalització del comerç i l'economia de lliure empresa eren la recepta universal per a tots els mals i el nucli de tota recomanació en matèria de política econòmica.
La paraula globalització, amb la que ens volien vendre el procés d'internacionalització del capital i la competència a escala mundial, es sumava a una vella tradició de l'economia dominant de deformar ideològicament el llenguatge econòmic i polític. I és que malgrat els pesi a alguns, allò que és econòmic és molt polític i allò que és polític és molt econòmic. Convé recordar a Gramsci, que insistia en que la separació per esferes de la realitat és una qüestió purament analítica en la mesura que les relacions socials són alhora econòmiques, polítiques, culturals.
Hegemonitzar el llenguatge de les classes populars no és un assumpte secundari. Com sostenia Vigotsky, el llenguatge a més d'estar implicat en l'organització de la pròpia activitat, participa en la formació de significats que són construïts socialment. El llenguatge no és la simple transmissió de senyals de l'home racional-econòmic i fred calculador d'utilitats de la ciència econòmica. Com a eina semiòtica privilegiada de la interacció social i l'activitat conscient, el llenguatge no es reprodueix en l'àmbit intrasubjectiu de forma neutral sinó que contribueix a modelar subjectivitats i a configurar les nostres concepcions del món. Així que la perversió i distorsió del llenguatge és una eina privilegiada per instal·lar-se en el sentit comú amb el que les persones interpreten la seva realitat. “Les idees dominants –escrivia Marx- no són una altra cosa que l'expressió ideal de les relacions materials dominants, les mateixes relacions dominants concebudes com a idees; per tant, les relacions que fan d'una determinada classe la classe dominant són també les que confereixen el paper dominant a les seves idees”.
Una de les conseqüències més pernicioses de l'hegemonia burgesa és que ens presenta la mercantilització de la vida humana i l'explotació del treball com un fenomen natural. El domini de classe de la burgesia sobre el conjunt de la societat és possible, no només perquè és capaç d'imposar-se mitjançant l'ús directe de la força, sinó perquè és capaç de fer acceptar aquest domini com a legítim pels altres grups socials. Ho és per la seva capacitat de produir i organitzar el consens i la direcció política, intel·lectual de la societat. Ara bé, les classes dominants obtenen el seu poder sobre les altres classes, mitjançant la combinació del control dels mitjans de producció econòmics i dels elements coercitius de l'Estat. En aquest sentit l'hegemonia no és tant direcció ideològica-política de la societat com combinació de força i consens per aconseguir el control social.
El poder de la classe burgesa no pot ser exercit, únicament i de forma permanent, sobre la base de la repressió pura i oberta. Necessita que les seves institucions de coerció posseeixin el monopoli de l'ús de la violència, i que la pretensió d'aquest monopoli sigui acceptada i interioritzada pel conjunt més ampli de la societat. Per això el poder s'articula, fonamentalment, en el seu control sobre les institucions que insereixen en l'individu tot un seguit de valors i d'estructures mentals concordes amb les necessitats de la submissió ideològica i l'acceptació consensuada de la cosmovisió de la classe dominant. La ideologia no és només una qüestió de discurs. Els discursos no es produeixen en el “buit social”. És a l'engranatge social de les relacions econòmiques, familiars, ideològiques, culturals i morals on els individus adquireixen les idees, les normes i valors que conformaran la seva actitud en la seva relació i interacció amb el seu entorn social. En aquest sentit el consens és la capacitat d'aquest poder d'instal·lar-se en la producció espiritual de l'individu i de disseminar normes polítiques, culturals i socials a través dels nombrosos porus de l'entramat social. Harnecker en el seu vell manual subratllava que l'hegemonia burgesa i especialment la seva ideologia de classe no s'exerceix únicament sobre la consciència dels explotats per fer-los acceptar com a natural la seva condició d’explotats; s'exerceix també sobre els membres de la classe dominant per permetre'ls exercir com a natural la seva explotació i la seva dominació.


Per què li diuen competència quan volen dir explotació?
Cal ser competitius, ens diuen, produir més béns i serveis en menys temps. Cal córrer tot el temps: del llit al treball, del treball al llit. Que no es perdi ni un segon de treball. Cal acabar amb l'absentisme, les baixes sanitàries, els temps improductius de les cures familiars, el dret a la ociositat. Treballa, treballa, treballa. Així fins que et moris. Sacrosanta productivitat. La nostra fugaç existència còsmica a la disposició de la valorització del capital: viure per treballar (per a un altre).
El BCE ens demana ara una “devaluació competitiva dels salaris”, (o sigui una baixada de salaris), amb l'objectiu de sortir de la senda del “creixement econòmic negatiu”, (o crisi del capital al meu poble). En primer lloc cal assenyalar que creixement no és igual a desenvolupament. De fet el capitalisme i el càncer comparteixen la mateixa filosofia: el creixement pel creixement. Així que la discussió sobre la utilitat social i l'impacte ecològic de la producció ja exigiria tot un debat. Després ens haurien d'explicar perquè ens serveix als assalariats ser competitius, si resulta que com més produïm, més barats resultem els treballadors i més petita és la nostra participació en el pastís que, no ho oblidin, nosaltres produïm.

En el centre de l'ofensiva neoliberal de les últimes dècades han estat les condicions de vida de les classes assalariades i populars. Malgrat els augments significatius de la productivitat del treball les condicions de vida de la majoria de la població estan empitjorant.
En la premsa econòmica de les últimes setmanes va aparèixer una dada extremadament significativa que no ha merescut l'atenció deguda, és clar. El detall comptable del PIB del quart trimestre del 2011 indica que, per primera vegada des de la Transició democràtica, les rendes empresarials han sigut superiors en el repartiment del valor afegit que genera l'economia en l'estat espanyol a les rendes salarials: un 46,2% enfront d'un 46%. A principis dels anys vuitanta, la remuneració conjunta de tots els assalariats equivalia al 53% del PIB espanyol, mentre que l'excedent brut d'explotació (rendes empresarials i dels professionals autònoms) es quedaven en el 41% i els impostos sobre la producció sumaven el 6% restant.
En els anys 80 nou milions d'assalariats retenien un 53% del valor afegit que generava l'economia de l'estat espanyol. Al 2007, després d'anys d'increment en la productivitat del treball, per conservar el 48% es necessitava lliurar la jornada laboral social simultània de 19 milions d'assalariats. Traduït grollerament que en ocasions és millor que el llenguatge econòmic: treballem molts més però ens emportem molt menys. Ah, i a més en pitjors condicions sociolaborals. No fa falta molta imaginació per saber qui s'està embutxacant els beneficis de l'increment de la productivitat del treball. I és que la imaginació de molts economistes està posada en veure com es diu el què no pot dir-se.
L'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de les llars corresponent a l'any passat, indica que els ingressos mitjans anuals de les llars es van reduir un 4,4%; que el 36% de les llars afirma que no té capacitat per afrontar despeses imprevistes; que el 22% de la població està per sota del llindar de risc de pobresa; o que al voltant del 20% manifesta arribar amb dificultat o molta dificultat a fi de mes. I esperem a veure com evoluciona l'assumpte perquè la remuneració dels assalariats (1,1% en l'últim any) creix molt menys que les rendes empresarials (6,6%). Mentre la pèrdua d'ocupació colpeja amb força als assalariats, que amb prou feines sumen ja 15,7 milions de persones.
Això sí, la despesa militar a l’estat espanyol l'any 2011 va ser de 17.248 milions d'euros, un 1,62% del nostre PIB i un 4,76% dels Pressupostos Generals de l'Estat. I si volen una altra bombolla de deute doncs bé, aquí va una altra: el deute que arrossega l'estat espanyol pels seus compromisos en despesa militar arriba als 36.000 milions d'euros. Recordin-se quan anunciïn les retallades, perdó: ajustos i reformes. Encara que tampoc estaria malament que ens recordéssim també dels 16 espanyols més rics que posseeixen un patrimoni conjunt de més de 55.000 milions d'euros segons la revista Forbes. El curiós és que segons l'Agència Tributària a l'estat espanyol només hi havia l'any passat 233 declarants amb un patrimoni superior als 30 milions d'euros i el seu patrimoni global era de 16.300 milions d'euros. Alguna cosa no quadra…


Competència entre capitals i competència entre treballadors
Però recalem, una vegada més en la seva competència, remei universal de tots els mals econòmics i polítics. A la competència, com va subratllar Marx, els capitals s'imposen recíprocament a si mateixos les determinacions immanents del capital. Això és, la tendència incessant a incrementar la taxa d'explotació del treball per millorar la seva rendibilitat més enllà de la bona o mala voluntat de l'empresari. Així, la tendència del capital per augmentar la jornada laboral (en extensió i intensitat), i incrementar la productivitat –és a dir, incrementar la taxa de plusvàlua- es manifesta a través dels esforços dels capitalistes individuals, en el context de la competència, per reduir els seus costos de producció. En conseqüència, la competència dels capitals individuals per expandir-se, per treure avantatges al mercat, per incrementar la productivitat del treball, és la manera de com el capital realitza les seves tendències internes a créixer i empoderar-se enfront dels treballadors.
Es realitzen els interessos del treball assalariat de forma similar que la competència de capitals? La resposta és un no rotund. La competència entre treballadors permet al capitalista forçar la reducció del preu de treball i erosionar les conquestes socials. Aquesta competència implica un increment de l'extensió i intensitat de la jornada laboral dels assalariats empleats, i pressiona en el mateix sentit que el capital elevant la taxa d'explotació. Així, i en contra del que succeeix amb el capital, els esforços dels assalariats com a individus per actuar pel seu propi interès van contra els interessos del treball assalariat com un tot. És per això que actuant guiats pels seus interessos individuals i competint entre ells mateixos, els treballadors no expressen les tendències internes del treball assalariat, sinó més aviat les del capital.
En conseqüència, quan els assalariats lluiten contra la competència van contra les lleis internes del capital i manifesten els interessos del treball assalariat com a requisit per a l'apropiació dels fruits de la productivitat social del treball. Només sota el paradigma de l'harmonia social, assumida per les direccions sindicals i l'esquerra reformista, és possible sostenir un model de competència per a l'acció política de les classes populars.
S. Jevons, un dels pares fundadors de la revolució marginalista, deia en la seva “The State in Relation to Labour” (1882) que “el suposat conflicte entre treball i capital és una il·lusió” i que “en economia, en tot cas, hem de considerar a tots els homes com a germans”. Si clar, però “tu a dalt i jo a baix” com respondria musicalment el meu estimat Evaristo.
Faríem bé de seguir aquell vell consell que en el seu moment ens va donar Joan Robinson: “és necessari aprendre economia perquè no ens enganyin els economistes”. La mateixa Joan Robinson que va fer burla de L. Robbins quan aquest definia la ciència econòmica com la disciplina que s'ocupa de l'assignació de mitjans escassos entre usos alternatius. Això dit en un aula d'una universitat pot ser efectiu, però dit enmig de la crisi dels anys 30, en plena gran depressió, quan els mitjans per a qualsevol fi eren de tot menys escassos resultava si més no vergonyós. Què poden dir els economistes de la incapacitat del seu sistema econòmic per aprofitar la força productiva dels milions d'aturats? Això sí, els que mantenen el seu lloc de treball que treballin a tot drap…