Cop de mercat a la vista
DAVID FERNÀNDEZ |
04/08/2012
· El control remot de l’economia espanyola s’aguditzarà abans de l’estiu per socialitzar els deutes de la banca espanyola vinculats al tsunami immobiliari
“No hi haurà rescat de la banca”, afirmava Mariano Rajoy el 29 de maig de 2012. El 9 de juny, el BCE va anunciar un rescat del sistema bancari espanyol de fins a 100.000 milions d’euros: el 10% del PIB. La vigília, l’FMI va filtrar que la banca espanyola necessitava un mínim de 40.000 milions, que estava en recessió tècnica i que l’atur es dispararia fins el 26%.
“No hi haurà cap tipus de condicions”, anunciava el ministre d’Economia i exresponsable de Lehman Brothers a l’Estat espanyol, Luís de Guindos. El mateix dia, gairebé en paral·lel, l’Eurogrup el va desmentir categòricament en un comunicat explícit: “L’Eurogrup valora que Espanya ja hagi implementat mesures significatives per a l’ajustament fiscal, per a la reforma laboral i per enfortir el capital dels bancs espanyols. L’Eurogrup està convençut que Espanya complirà els seus compromisos sobre el dèficit excessiu i amb les reformes estructurals”. “El progrés en aquestes àrees serà vigilat molt de prop i revisat regularment en paral·lel a l’assistència financera”, cloïa el comunicat.
Per si quedava algun dubte per esvair, el president de la Comissió Europea, Durao Barroso, va ser clarificador: el memoràndum, el signarà l’Estat espanyol, que “serà plenament responsable de l’assistència financera”, tal com recull el principi d’acord signat el 9 de juny. El què, doncs, ja està decidit. Només falta saber el com: Rajoy voldria que el rescat fos per la via de la recapitalitazció directa sobre els bancs, però, aquesta setmana, la UE ha advertit que la fórmula és impossible i que haurà de passar per l’Estat via FROB. L’opció que es triï queda pendent de la cimera del G20 –on Rajoy sí que ha reconegut que el rescat és “tremendament nociu” pel deute espanyol–, de la Cimera Europea celebrada el passat 29 de juny i de l’activació del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MDE) el mes de juliol.
El cop d’estat financer continua
Rescat,ketchup,gols a l’Eurocopa i tecnocops d’estat.Estat d’excepció financer en la crònica d’un cop de mercat persistent dels taurons financers.El terme cop de mercat,encunyat durant la revolta contra el ‘corralito’argentí,refereix el mecanisme pel qual els mercats col·loquen i deposen presidents.Dia sí,dia també.És un cop de mercat,doncs,el que ens tenalla,ens esprem i ens ofega; la vella lògica cleptocràtica de socialitzar pèrdues i privatitzar els guanys.
La intervenció de facto de l’economia –consumada amb el cop d’estat financer del 10 de maig de 2010, quan Rodríguez Zapatero va anunciar les pitjors retallades antisocials des de la fi de la dictadura– ja opera a plena llum. Prossegueix després dels rescats d’Irlanda (85.000 milions), Grècia (230.000 milions) i Portugal (78.000 milions) i del nomenament tecnocràtic del govern italià. Es va condensar en la reforma de la sempre irreformable Constitució Espanyola de l’agost passat: aquella que va elevar a norma suprema la contenció del dèficit. De fet, ara només assistim a la crema d’una nova etapa.
Fonts internes de la Comissió Europea ja adverteixen que, si no es modifiquen els condicionants actuals, l’economia espanyola –no només el sistema bancari– podria ser intervinguda abans de l’estiu. El portaveu d’Afers Econòmics de la Comissió Europea ha assenyalat que, “si es manté el pols de les reformes”, potser no caldrà una segona intervenció.
Segons ING, ni els resultats electorals a Grècia ni el rescat de 100.000 milions anunciat pel BCE allunyen la possibilitat d’un segon rescat, en aquest cas, sobre tota l’economia i no només sobre el sistema financer. Les analistes de l’entitat vaticinen un “programa d’ajuda de tres anys de prop de 250.000 milions, que s’afegirien als 100.000 milions ja compromesos” amb els bancs espanyols. Aquest volum, segons el mateix estudi, no el podria assumir pas l’EFSF, el fons de rescat temporal de l’Eurozona, que compta amb un disponible real creditici de 251.000 milions.
William Buiter, economista de Citigroup, apunta en la mateixa direcció i hi incorpora Itàlia: tots dos hauran de recórrer a demanar ajut a la UE o l’FMI. El Royal Bank of Scotland pensa igual: el rescat parcial no solucionarà res i augmenta les possibilitats que l’Estat “es vegi impulsat a demanar un pla de rescat sencer”. Les agències de qualificació Fitch i Moody’s es van afegir al cor neoliberal i, la setmana passada, van tornar a rebaixar la qualitat del deute espanyol al nivell de bons escombraria.
Auditories ajornades i prima de risc pels núvols
Mentrestant, la prima de risc ja supera el 7% històric i ING estima que, si el rendiment dels bons a deu anys supera el 7,5%, el BCE haurà de tornar a comprar deute sobirà, com ja va fer l’any passat, tot i que fa catorze setmanes que no ho fa i Merkel s’hi resisteix.
Igualment, la segona auditoria sobre la banca espanyola, que s’havia de fer pública el juliol, s’ha ajornat fins al setembre. La primera, que determinarà la quantia que necessita el sistema bancari espanyol, s’haurà de presentar el proper 21 de juny i estarà signada pels avaluadors Roland Berger i Oliver Wyman. La segona, la duran a terme Deloitte, PwC, KPMG i Ernst & Young.
I, mentrimentres, els homes de negre ja preparen les maletes. El full de ruta ja està marcat: els deures indicats per l’Eurogrup rauen, per començar, en la requisitòria permanent que Angela Merkel i la pròpia Comissió Europea reclamen a Madrid des de fa mesos: augment de l’IVA, més retallades al funcionariat, jubilació i pensions (anticipar l’entrada en vigor dels 67 anys i reduir les percepcions), atac frontal a les prestacions per atur i reducció del dèficit autonòmic. La doctrina del xoc continua: generar escenaris per aconseguir, mitjançant mètodes excepcionals com la por, la seguretat, la crisi o l’austeritat, el que políticament és impossible d’aconseguir en condicions normals. Cop d’estat, de nou: la imposició, un cop més i amb l’aparença neutra de tecnicismes inevitable, del programa polític dels mercats per pagar deutes aliens. A l’engròs: el 30% del deute espanyol és deute dels bancs. Al detall: 250.000 milions, els que la banca espanyola deu a la banca alemanya, francesa i britànica pel cicle del totxo immobiliari.
***
El ‘corralito’ que ja existeix
El recurs recent de parlar d’un hipotètic col·lapse de diner líquid a l’Estat espanyol menysté obertament el corralitoreal en què viuen –o sobreviuen– milers de famílies des de fa cinc anys. Als Països Catalans, 2,7 milions de persones viuen sota escenaris de pobresa i exclusió, sense expectativa immediata i amb dificultats constants. A Catalunya, segons les darreres dades disponibles, hi ha 300.000 famílies que no disposen de cap ingrés. I per corralito, en rang d’estafa, l’afer de les preferents, que segresta, almenys durant deu anys, els estalvis de 325.000 persones, majoritàriament gent gran, arreu de l’Estat espanyol. Cal sumar-hi els 100.000 treballadores i treballadores de Catalunya que aquest juliol no cobraran la nòmina, segons ha anunciat la Generalitat
Publicitat
Agenda
