Negre carbó: omplint butxaques privades amb diner públic
CARLES MORANT I MARÍA ORTUÑO |
31/07/2012
Una forta aliança entre classe política, empresariat i líders sindicals ha ‘intervingut’ la població i ha impossibilitat la supervivència econòmica de les comarques mineres
Els miners i les seves famílies han tornat a ser un exemple de la lluita per la defensa dels drets laborals,com el dret a la vaga i la lliure associació sindical,que es van recuperar amb les mobilitzacions que va protagonitzar als anys 60.Per entendre millor el conflicte actual,cal conèixer el context polític i social de les conques mineres,molt determinat per la gestió de les ajudes dels successius plans del carbó des dels anys 90.Una injecció milionària que l’empresariat,la classe política i els sindicats han sabut aprofitar,tot i que amb un alt cost social.
En tan sols dues dècades, un grup d’empresaris espavilats ha estat capaç d’aconseguir el que la Terra només pot fer en milions d’anys: convertir el carbó en un diamant en brut amb el qual omplir les seves arques. Per entendre aquest negoci tan brillant, ens hem de remetre a les injeccions milionàries de diners públics fetes a les regions mineres des dels anys 90, amb la finalitat de subvencionar el carbó i promoure la reconversió del sector cap a altres formes d’ocupació. Uns diners públics que han acabat, com de costum, en mans privades. Dues dècades i un total de 25.000 milions d’euros en ajudes que no han revertit, ni de lluny, en una alternativa real a la dependència del carbó. La població, que durant 150 anys ha vist com li imposaven gradualment la mineria com a única forma de vida, avui viu intervingudapel poder d’una forta aliança entre sindicats, empresariat i classe política. Tots s’han cobrat la seva quota. Gairebé la totalitat de les sortides laborals, a la mina i a la indústria, estan controlades pels dos sindicats majoritaris (SOMAFITAG-UGT i CCOO per ordre d’importància). No és casual, doncs, que el president de SOMA, Jose Ángel Fernández Vila, s’hagi mantingut al càrrec durant els últims 31 anys i sigui considerat la persona més influent dins el PSOE d’Astúries. Tampoc ho és que els diferents governs autonòmics hagin estat còmplices i s’hagin beneficiat de les inversions sense futur a les regions mineres durant dècades.
“Mai se’ns va parlar d’una alternativa al carbó”, explica Felino, miner prejubilat. “Ens van fer creure que érem rics i ningú no està exempt de culpa”, opina Manuel, un miner que, en el seu moment, va tenir problemes amb el sindicat per insinuar que havien de buscar altres vies de subsistència. “Han comprat la pau social sense pensar en el futur dels nostres fills”. Com? A força de prejubilacions generoses i concessions directes del govern central als ajuntaments, que han destinat part dels fons miners a cobrir despeses municipals ordinàries.
El negoci de la reactivació de les conques mineres En paraules del sociòleg Holm-Detlev Khöler, Astúries ha tirat endavant mitjançant una “respiració assistida”. Es va pactar que aquestes ajudes anirien destinades a la reconversió industrial i la millora de la qualitat de vida a les comarques mineres i tractarien aspectes tan variats com la formació de les generacions joves o el suport a la recerca i el desenvolupament de les energies renovables. No obstant això, “s’han invertit sense estratègia ni previsió”, afirma Holm, “sense tenir una visió regional”.
L’últim pla del carbó (2006-12) contemplava una injecció total de 2.880 milions d’euros –gran part provinents de la UE– que s’havien d’emprar en dos àmbits principals: d’una banda, la construcció d’infraestructures i equipaments, cosa que ha donat lloc a una “bombolla immobiliària pròpia” que ha atret empreses constructores d’altres comunitats. Lamentablement, moltes d’aquestes obres estan en desús o són infrautilitzades, en part, perquè els fons no preveuen les despeses de manteniment. Desenes de museus miners que mai no van arribar a obrir en són un exemple. A El Entrego (Langreo, Astúries), instal·lacions com l’Hotel d’Entitats –que ningú ocupa– o el Centre d’Estudis Mediambientals del Principat (CEMAP) –que va caure en un abandó absolut– donen fe de la despesa inútil. A Villablino (vall de Laciana, Lleó), el projecte de Parador Nacional de Turisme ha quedat a mig fer i l’Hospital Valle de Laciana, un gran complex hospitalari construït i equipat amb les últimes tecnologies, està totalment en desús.
D’altra banda, els fons van destinats a la reconversió industrial mitjançant la creació de noves sortides laborals. Aquestes inversions s’han materialitzat en la creació i la liquidació contínua d’empreses, cosa que ha generat pèrdues milionàries i una successió d’ERO denunciats repetidament davant la justícia per les treballadores. Les declaracions recents de la vicepresidenta del govern, Sáenz de Santamaría, per justificar la reducció dràstica de les ajudes, “No posarem ni un euro més a les butxaques d’aquests empresaris”, donen a entendre que el govern central no té res a veure amb aquesta malversació de fons perllongada.
Resulta sospitós que no n’estiguessin al corrent, tenint en compte que el pla del carbó es va dissenyar durant el primer mandat del PP sota la vicepresidència d’Álvarez Cascos (fundador de Foro Asturias) i que la Comissió de Seguiment dels Fons, que s’ha de reunir cada dos mesos des de la creació del pla, està formada per sindicats, patronal i membres de l’executiu. El padrí lleonès, don Vito al segle XXI És escruixidor pensar la quantitat de diners públics provinents del carbó que s’ha pogut embutxacar el grup del lleonès Victorino Alonso, l’empresari miner més important de l’Estat, des que va començar a comprar mineres en fallida als anys 90.
El grup Alonso és propietari del 40% del carbó autòcton i, només aquest any, ha acaparat el 44% de les ajudes a la producció (135 milions d’euros, davant dels 72 milions d’euros que va rebre l’estatal Hunosa). Les prop de 2.000 persones que treballen al seu càrrec van deixar de cobrar just quan es va anunciar la rebaixa de les ajudes. Victorino acumula diverses condemnes per frau fiscal, infracció que ell mateix va reconèixer després de quinze anys de recursos i processos dilatats amb tàctiques com la denúncia per prevaricació contra el jutge que portava el cas. En concret, a Lleó, l’empresari ha aconseguit un bon suport dels mitjans de comunicació principals com la Televisión de Castilla y León i el Diario de León, en mans d’empresaris influents del sector de la construcció com José Luís Ulibarri. Les vestimentes impol·lutes de Vitorino (que, per més inri, es fa veure a les manifestacions mineres a Lleó, a Villablino, a Ponferrada o a Palència) no són les úniques untades de les ajudes al carbó. L’empresari aragonès Ángel Luengo el succeeix en el rànquing derebre subvencions, mentre SAMCA, el seu grup, que fa uns anys facturava mes de 700 milions d’euros anuals, ocupa un dels primers llocs del món en desenvolupament miner industrial.
***
El pla del carbó
E l carbó autòcton va ser el principal motor energètic de l’Estat durant la revolució industrial i la postguerra. Des de l’obertura del franquisme dels anys 60, aquest carbó no ha pogut competir amb els preus econòmics del carbó importat (com el carbó Colombià, que enguany ens ven la multinacional Goldman Sachs). Això explica que Brussel·les pressionés el govern espanyol, des de la seva incorporació al mercat europeu, perquè deixés d’invertir en l’únic recurs fòssil de què disposava. Per respondre a aquesta directriu, es va dissenyar el Pla Nacional de Reserva Estratègica del Carbó, amb la participació del govern central, la patronal i els sindicats majoritaris. El pla, que ha viscut renovacions successives des de 1990, contempla un desmantellament progressiu del sector, acompanyat d’un decreixement de les subvencions a la producció. L’últim pla (2006-2012) havia d’acabar aquest any amb una reducció de la plantilla del 36% (quedarien 5.276 persones empleades) i una disminució de les ajudes del 30%. No obstant això, el govern ha incomplert els acords i ha reduït les ajudes en un 64%. El nou pla s’havia de perllongar fins a l’any 2018, però, davant les peticions de Brussel·les, la fi de les ajudes es va avançar al 2014 a través d’un Reial Decret aprovat fa dos anys.
***
Bloqueig a iniciatives laborals més sostenibles
Probablement, la situació de les comarques mineres hauria estat una altra si els fons s’haguessin pogut gestionar des de baix, sense la intervenció política ni sindical. Aquesta és l’opinió que defensa la historiadora María Fernanda Fernández, a càrrec de projectes de restauració i catalogació de patrimoni arquitectònic a Mieres (Astúries), que ha denunciat la política de gestió dels fons miners durant anys. José Luís Soto, miner jubilat, creu que hi ha una urgència per recuperar el patrimoni miner en abandó, una feina que no només és important pel turisme, sinó també per la pròpia memòria de la comarca. José Luís pertany a l’Associació Cultural i Minera Santa Bàrbara (amb 1.500 sòcies), que s’encarrega d’algunes feines de manteniment d’aquest patrimoni de manera voluntària. Tant a Astúries com a Lleó, petites iniciatives culturals o agrícoles demostren que es pot viure fora de la mineria o de la gran empresa industrial.
Però, tot i que són reals i funcionals des de fa anys, aquestes alternatives no interessen ni a la patronal ni als sindicats vinculats a la mineria del carbó, ja que suposen una pèrdua d’influència.
A Lleó, hi ha un interès evident dels sindicats i la patronal (també de les institucions públiques locals) per desprestigiar els grups ecologistes –que tenen una forta presència al Bierzo i fins i tot estan representats al consistori de Villablino (capital de Laciana)–, que incideixen en la necessitat de la reconversió cap a alternatives econòmiques sostenibles. Aquests grups, que sofreixen una persecució contínua (també amb atacs físics), denuncien la doble inconveniència de la mineria a cel obert a la comarca. D’una banda, perquè suposa una pèrdua important de llocs de treball, ja que l’extracció a cel obert requereix menys personal treballador (es calcula que deu persones a cel obert fan la feina de 100 sota terra) i una maquinària més pesada i barata. D’altra banda, aquesta mineria té un impacte visual i ambiental molt evident, agreujat pel fet que es fa enmig d’una reserva de la biosfera, amb zones de protecció molt activa de l’ós bru i del gall fer i amb catorze ecosistemes diversos. Els grups ecologistes també lluiten i han demostrat amb fets, durant anys, que hi ha alternatives vàlides en altres sectors, com l’agricultura ecològica, la ramaderia o l’apicultura i, sobretot, el turisme rural.
***
'Alas’ a la corrupció
La revista AtlanticaXXI dedica un article del seu últim número a l’empresa de perfils d’alumini ALAS Aluminium, un cas il·lustratiu del nivell de corrupció que hi ha darrere dels fons miners. Aquesta empresa no va haver de pagar pel sòl que ocupava (l’antic pou Maria Luisa), que va ser cedit per l’empresa estatal Hunosa, i es va beneficiar d’ajudes milionàries (setze milions d’euros) per a la contractació i la compra de material industrial. ALAS va arribar a comptar amb gairebé 400 llocs de treball, que es van repartir a priori entre la UGT i CCOO, tot i que, durant la darrera temporada, de portes endins, es fabricava ben poc. Va tancar pocs anys després d’obrir, amb tres ERO (l’últim dels quals va ser denunciat per un frau de prejubilacions a persones que no havien estat contractades), sis socis inversors lliures de pèrdues (les de l’empresa s’estimen en 100 milions d’euros) i càrrecs directius amb salaris milionaris. Altres casos semblants són els d’empreses com la farmacèutica DIASA, Rioglass o Venturo XXI, a Astúries, o Cristalglass, Friger o LM (fàbrica de pales eòliques que ja ha rebut diners públics per “revitalitzar-la”), a Lleó.
Publicitat
Agenda
