Divendres, 24 de Maig de 2013 | 01:59
Portada › Expressions ›

"És cert, és així, sóc contradictòria i, què passa?"

ESTEL BARBÉ | 10/07/2012

Article publicat a l'edició 279 del Setmanari de Comunicació Directa, el 27 de juny de 2012

Al crit de fucking vagina, Bàrbara Mestanza, Paula Ribó i Paula Màlia muten en un trio arribat de Nebraska, amb perruques negres i vestits ajustats que s’obren pas en un món de llops amb destrals a les mans. Elles afirmen que tot va començar sense cap intenció en una festa de l’Institut del Teatre el 2010, però, des d’aleshores, no han parat fins que han tingut el seu primer disc a les mans, Que se desnude otra (Discmedi), produït per un veterà com Miqui Puig. Han passat per la final del Sona9 i ja tenen a les esquenes el Premi Joventut 2011. Hi ha qui cataloga el seu estil com a cabaret pop i hi ha qui diu que és inclassificable perquè cada cançó és un món. Ara, la perla de The Mamzelles és el seu directe, un xou en tota regla i sense pèls a la llengua, on el trio es despulla i es talla les venes i on cal espavilar-se per no sortir-ne esquitxada. Les enganxem tornant d’un acte de promoció i, encara que cansades, Mamzelle Mali i Mamzelle Mess treuen tot el potencial que duen dins per riure una bona estona i fotre’s de tot plegat.

A les vostres cançons, hi surt la figura del llop, de fet, li dediqueu una cançó i tot, “Psichodelic Wolf”. És difícil obrir-se pas en aquest món de llops?

Paula Màlia: Un 90% de la gent amb qui tractem són homes... fins i tot et diria un 95%. I és fort.
Bàrbara Mestanza: No ens havíem adonat mai de fins a quin punt es nota el fet que no hi hagin dones. Jo, de vegades, sí que sento que em tracten diferent.
PM: I penses, tant de bo que, entre tota aquesta gent, hi hagués alguna dona, ni que fos una. Una dona, per favor… Clar, perquè nosaltres som conscients que som dones joves i, en el tracte amb els altres homes, cau la cosa aquesta d’”ai, les nenes aquestes, que mones”… Aaarggg…
BM: Això ens toca molt la pera, però hi ha vegades que tens sort i trobes alguna dona que et fa comentaris més del tipus “Ostres, m’he pogut sentit identificada en una de les cançons perquè això i allò...”. En canvi, quan et trobes homes, sempre es valora molt la nostra part sexual o com som com a individus. Bé, no sempre, tampoc cal generalitzar... però és veritat que hi ha hagut moments en què els llops se’ns han volgut menjar.

Llavors què voleu ser, princeses o guerreres?

PM i BM: Dones!
BM: Dones, que comporta les dues coses.
PM: És el que diem sempre; a les cançons, ens queixem que “nosaltres no volem ser princeses”, però… clar que volem! És bastant clar que sempre parlem de les contradiccions, com ara: “Jo sóc una dona independent, però tant de bo que vingués un príncep i em salvés de tot això”.
BM: Es tracta una mica de l’acceptació. Dius, hòstia, quina merda que la societat sigui així i que jo hagi crescut amb Disney, que ha fet que jo vulgui ser una princesa, que em salvin, casar-me, tenir fills i bla, bla… Quina pena… Però també està bé fer la reflexió i acceptar-te a tu mateixa; sóc el que m’han fet i el que vull ser. I el més important, jo decideixo.

I un cop ens hem salvat de nosaltres mateixes, com ens salvem de la resta del món? A “Save me”, enumereu una bona rastellera de temes. De fet, és una cançó anticapitalista?

BM: Jo crec que és una cançó que fa un retrat de la situació.
PM: Sí i també és una pregunta, perquè, al cap i a la fi, no et dóna cap solució. Hi ha d’altres temes on, en el fons, veus una esperança, però, a “Save me”, hi ha un punt en què dius: qui ens salvarà de tot això? I no ho sabem massa…
BM: La cançó no deixa de ser una repetició, una enumeració; ens ho prenem com això, com una foto. Ens trobem en un moment d’impasse; jo no sé si sempre ha estat així, però, com que jo només he viscut aquesta època, només sé això. Jo veig que hi ha tot de fletxes que ens estan apuntant i tothom –el món, la terra i els ocellets– t’està cantant: has de fer alguna cosa! heu de fer alguna cosa! canvieu el món! I mentre hi ha tota aquesta insistència, tu estàs patint i et sents petita i dient: Hòstia, què faig? Jo crec que la cançó és una vomitadeta...
PM: I a més, quan la vam escriure, ara fa un any, les coses no estaven tan malament com ara; la cançó cada vegada és més actual…

Suposo que més o menys com un dels vostres ‘hits’, “Generació Tofu”… Què carai fa la vostra generació?

PM: Per mi, “Generació Tofu” és com tota una vida. Com a mínim, el que he viscut jo; sempre ha estat així, des de petits. És com una generació de joves que tenim molts problemes, perquè actualment estan passant moltes coses i… hi ha tanta cosa que... què fas? què pots fer tu? T’entra tanta cosa de tantes bandes que, al final, es converteix en una generació aturada.
BM: És com un ascensor que s’ha quedat entre plantes. Jo em sento molt així. I les contradiccions no deixen de ser això, hi ha tants inputs, hi ha tantes coses... i estem tan perdudes... que dic que m’agrada el vermell i vaig de blau. El que proposem és dir, d’acord, és així, és cert, sóc contradictòria i què passa? Estem molt creuades, però estem tots igual.

ETIQUETES:

Arxiu

nº 318
22/05/2013 / 28/05/2013

Escolta la Directa!

Directa 318
Descarrega el butlletí

Publicitat

Agenda

Publica l'esdeveniment que vulguis donar a conèixer. Abans d'activar-se serà validat per algu de la redacció

Afegeix el teu esdeveniment

«  

Maig

  »
M T W T F S S
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 
 

Propers esdeveniments

Accedeix al Complement Directa