Portes giratòries
IOLANDA GUILLAMOT |
06/08/2012
• Repassem els 9 exemples més sonats d’antics càrrecs polítics catalans contractats per grans empreses privades
La relació entre alguns sectors de la política i el món empresarial a Catalunya és terreny relliscós. Tot i això, les connexions són directes, clares i visibles. Ja no cal ni amagar-se. La presència d’antics càrrecs polítics espanyols i catalans als consells d’administració de les empreses de l’Ibex 35 és generalitzada. L’any 2009, el 8% d’aquests consellers altament remunerats havien ocupat càrrecs polítics. El 2010, el percentatge va pujar fins el 9,8%. Una cinquantena d’antics polítics d’alt nivell han entrat a treballar en aquest grup selecte de les empreses espanyoles més potents després de deixar els seus càrrecs públics. La immillorable agenda de contactes i l’accés a informació privilegiada que tenen les persones jubilades de la política expliquen perquè els bancs i les transnacionals espanyoles les contracten sense pensar-s’ho oferint- los salaris extraordinaris un cop es retiren.
No hi ha res il•legal. La llei d’incompatibilitats deixa clar que els alts càrrecs no poden accedir al sector privat relacionat directament amb la feina política que tenien almenys fins dos anys després de deixar l’activitat pública. Després d’aquest període de carència, llibertat total. Fins i tot existeix una Oficina de Conflictes d’Interessos, que depèn del Ministeri d’Administracions Públiques, per aprovar o prohibir aquestes contractacions.
Tot i això, hi ha casos que mostren les esquerdes de la llei. Els últims dos ministres d’Economia espanyols en són un bon exemple: Pedro Solbes va fitxar per l’energètica italiana Enel –empresa que va aconseguir comprar l’espanyola Endesa després d’una sèrie de decisions polítiques que van allunyar altres compradores com Gas Natural o l’alemanya E.on– i, un temps després, Elena Salgado ha estat contractada per una filial xilena d’Endesa adduint que la seva feina es desenvoluparà a Xile i no al mercat espanyol.
Feta la llei...
Els vincles entre antics càrrecs polítics, bancs i empreses transnacionals han fet créixer la desafecció ciutadana respecte l’anomenada classe política. La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, del març passat, mostra que la majoria de la població catalana –un 66%– estava “poc o gens satisfeta”del funcionament de la democràcia.
Però la cosa va més enllà: el 79% de la gent enquestada creu que “el polítics no tenen en compte el que pensa la gent” i el 73% pensa que “els polítics només busquen el benefici propi”.Tot i que la crítica és generalitzadora, les dades mostren que la majoria absolutíssima d’antics càrrecs polítics ben col•locats al món empresarial pertanyen al club format per PP, PSOE/PSC, CiU i PNB.
El fenomen de les portes giratòries –passi de la política a l’empresa i a l’inrevés– no és exclusivament espanyol, sinó mundial i, evidentment, també català. Els expresidents del govern català, expresidents del Parlament i la majoria d’exconsellers del govern, que cobren un salari públic durant un període de temps, no han entrat de manera tan deliberada a la gran empresa com els Felipe González (Endesa), José María Aznar (Gas Natural i News Corp.), Rodrigo Rato (Bankia) o Josu Jon Imaz (Petronor). Jordi Pujol, escaldat pel cas de Banca Catalana en el passat; Pasqual Maragall, afectat per l’alzheimer, i José Montilla, que ha preferit reconvertir-se a senador, actualment no tenen presència a cap consell d’administració. Tanmateix, de casos catalans, n’hi ha. Aquí us presentem els nou exemples més sonats d’antics càrrecs polítics dels Països Catalans contractats per grans empreses privades.
***
1. JOSEP PIQUÉ (PP)
Política | Expresident del PP a Catalunya i exministre als governs espanyols d’Aznar.
Empresa | President de Vueling i conseller d’administració d’Applus
Piqué, més que polític, era un home de negocis, però fracassat: va dirigir la petroliera Ertoil quan es va produir la seva venda suposadament fraudulenta i va acabar esquitxat judicialment pel cas Ercros. Tot i això, després de passar per la política, va ser recompensat amb càrrecs d’altíssim nivell. El 12 de novembre de 2007, va ser nomenat president de l’aerolínia de baix cost Vueling i, poc després, va entrar a formar part del consell d’administració d’Applus. El febrer passat, el govern espanyol de Mariano Rajoy el va escollir com a representant de l’Estat –és a dir, representant públic– al consell d’administració del gegant aeronàutic europeu EADS, el fabricant dels avions Airbus. Per completar el quadre, el maig de 2011, Piqué va aconseguir la disputadíssima presidència del Círculo de Economía, el principal lobby empresarial català.
2. NARCÍS SERRA (PSC)
Política | Exalcalde de Barcelona i exministre de Defensa als governs del PSOE
Empresa | Expresident de Caixa Catalunya
L’exdirigent del PSC i nebot de Narcís de Carreras –que va ser president de La Caixa i del Barça– va cobrar, fins ben entrada la crisi bancària, prop de 175.000 euros l’any com a president de Caixa Catalunya. Va ocupar el càrrec entre 2005 i finals de 2010, quan l’entitat va culminar el procés de fusió amb Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa. Una dada curiosa –enviada per la pròpia entitat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV)– fruit del mandat de Serra: l’actual Catalunya Caixa té crèdits vius amb els partits polítics per import de deu milions d’euros; el préstec més gran el té el PSC, amb 3,4 milions pendents. El que també és president del Patronat del MNAC és un dels expolítics catalans que ha arribat a ostentar més càrrecs empresarials, però darrerament ha anat abandonant-los. Va ser membre del consell d’administració de Gas Natural fins el desembre passat i, fins a mitjans de 2011, ocupava els càrrecs de president de Volja Plus, vicepresident d’Applus Technologies Holding, vicepresident de Telefónica Xile i conseller de Telefónica Internacional.
3. JOSEP BORRELL (PSOE)
Política | Exministre del PSOE, expresident del Parlament Europeu.
Empresa | Consell d’administració d’Abengoa
L’exdirigent socialista Josep Borrell ha hagut de dimitir recentment com a rector de l’Institut Universitari Europeu, amb seu a Florència, perquè s’havia “oblidat” de declarar que estava cobrant i treballant pels interessos de la companyia energètica espanyola Abengoa. L’exministre de Felipe González, enginyer aeronàutic de formació, va haver de posar el seu càrrec a disposició del consell superior d’aquesta institució cultural, ja que els seus estatuts prohibeixen que el rector cobri cap altre salari sense autorització prèvia. L’any passat, Borrell va ingressar 300.000 euros per fer de conseller independent de la gasista andalusa i 300.000 més el 2010, però va cometre la “lleugeresa” de no haver-ne informat l’Institut, segons va admetre ell mateix en la carta de dimissió. Abans d’iniciar la carrera política, va treballar set anys per a la petroliera CEPSA.
4. DAVID MADÍ (CiU)
Política | Exportaveu i exsecretari executiu de Comunicació i Estratègia de Convergència Democràtica de Catalunya
Empresa | Consell assessor d’Endesa i directiu de Deloitte
Provinent d’una família d’empresaris i mecenes catalanistes, el famós spin doctor de les campanyes electorals de CiU va deixar la política després de les darreres eleccions catalanes, el 2010. Casualment, poc després de la victòria electoral, la companyia Endesa va contractar aquest íntim amic d’Artur Mas per ser el nou president del consell assessor de l’elèctrica a Catalunya. Es tracta d’un grup format per “personalitats catalanes” per “buscar i garantir la interlocució amb les institucions, agents socials i clients”, segons reconeix sense pudor la mateixa Endesa. És a dir, un lobby o un grup de pressió. A finals de juny de 2011, també va ser fitxat per l’auditora Deloitte com a director i amb dedicació a temps parcial per tasques d’assessorament a empreses. Curiosament, el govern de CiU va decidir pagar 885.000 euros a Deloitte per una auditoria dels comptes de la Generalitat, el contracte amb la qual es va formalitzar justament el 23 de juny del mateix any, és a dir, dies després de la contractació de Madí.
5. JOAN HORTALÀ (ERC)
Política | Exsecretari general d’ERC i exconseller del govern de la Generalitat
Empresa | President de la Borsa de Barcelona i conseller de BME i Endesa
Un dels líders històrics d’ERC, Joan Hortalà, va iniciar la seva carrera politicoempresarial com a diputat al Parlament l’any 1980 i com a conseller d’Indústria i Energia al segon govern de Jordi Pujol el 1984. Això li va permetre fer el gran salt professional de la seva vida. Abans, s’havia dedicat al món de la universitat, on havia arribat a ser degà de la Facultat d’Econòmiques de la UB durant els anys 70. Després de ser marginat a ERC per Àngel Colom, el 1993 va entrar com a militant a Convergència. Justament aquell llunyà 1993, va aconseguir la presidència de la Borsa de Barcelona. Té una empresa de brokers i és un dels membres més antics del consell d’administració del hòlding borsari espanyol BME. Des del setembre passat, també destaca el seu càrrec al consell assessor d’Endesa presidit pel convergent David Madí. En el passat, havia estat conseller d’Ercros i de Fecsa- Enher. A més, la seva dona, Maria Àngels Vallvé, notària de professió, recentment s’ha convertit en alta directiva del RACC.
6. JOSÉ LUÍS OLIVAS (PP)
Política | President de la Generalitat Valenciana entre 2002 i 2003
Empresa | President de Bancaja i conseller d’Iberdrola
José Luís Olivas, el tercer president de la Generalitat valenciana, entre Eduardo Zaplana i Francisco Camps, ha tingut una carrera fulgurant fora de la política. Va aconseguir la vicepresidència de la fusionada Bankia –a les ordres del seu antic company de partit, però després enemic al món bancari, Rodrigo Rato. Poc després, però, a finals de 2011, va a haver de dimitir després de l’escàndol de la caiguda de Banc de València. Olivas havia presidit aquesta entitat financera fins una setmana abans que es publiqués el risc de fallida de l’entitat. Va deixar, segons el Banc d’Espanya, un forat de 1.000 milions d’euros. Tot i aquest currículum, encara és president de Bancaja. Ha liderat la caixa d’estalvis de València, Castelló i Alacant justament des que, el gener de 2004, va renunciar a presentar-se a les eleccions valencianes a favor de Francisco Camps. A més, forma part del consell d’administració d’Iberdrola i, fins el febrer passat, d’Enagás.
7. EDUARDO ZAPLANA (PP)
Política | President de la Generalitat Valenciana de 1995 a 2002, ministre als governs d’Aznar
Empresa | Adjunt a la presidència de Telefónica Europa
Eduardo Zaplana, que va aconseguir la presidència del País Valencià pel PP per primer cop l’any 1995 i que va ser ministre de Treball espanyol amb Aznar, és més conegut per aquesta frase: “M’haig de fer ric perquè estic arruïnat”. L’afirmació, de quan encara era alcalde de Benidorm, apareix en unes gravacions judicials fetes durant la investigació d’un cas de narcotràfic que va acabar portant al cas Naseiro. La derrota del PP a les eleccions de 2008 el va obligar a deixar la política i, sorprenentment, va ser contractat com a delegat de Telefónica per a Europa (tot i que no tenia cap experiència en el món dels negocis). El gener passat, va sortir del consell d’administració de la companyia i es va quedar com a “adjunt a la secretaria general tècnica adjunta a la presidència” de la filial dedicada als negocis europeus.
8. MIQUEL ROCA (CiU)
Política | Dirigent de CDC i portaveu de CiU al Congrés de Diputats espanyol
Empresa | Conseller d’ACS i Endesa
Fa molts anys, el 1986, el jove Miquel Roca es va presentar a les eleccions espanyoles com a cap de llista del Partit Reformista Democràtic –al qual CiU donava suport– al costat d’una altra figura ascendent anomenada Florentino Pérez. Actualment, el conglomerat ACS (Actividades de Construcción y Servicios, SA), presidit per Florentino, li manté una plaça fixa al consell d’administració. Roca també és secretari dels consells d’administració d’Accessos de Madrid i d’Abertis –empresa presidida pel filoconvergent Salvador Alemany. Tot queda a casa. Com a feina extra, forma part d’un altre consell d’administració, el d’Endesa. La química catalana La Seda el va proposar per presidir la seva junta, un càrrec de nova creació arran de la crisi interna que va patir la companyia. Roca i Junyent, propietari del conegut bufet d’advocats contractat molt sovint per la Generalitat de Catalunya, acumula càrrecs honorífics com a president de la Fundació Abertis, la Fundació Amics del MNAC o la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, entre d’altres.
9. MIQUEL NOGUER (CiU)
Política | Actual alcalde de Banyoles i vicepresident de la Diputació de Girona
Empresa | Membre del consell d’administració de Criteria CaixaCorp
El hòlding industrial de La Caixa, des de 2003, té un polític en actiu entre els consellers que treballen i cobren –se suposa– per defensar els seus interessos; es tracta de Miquel Noguer. El dirigent convergent, que és alcalde de Banyoles des de 2007 i vicepresident de la Diputació de Girona, és un dels membres del consell d’administració de Criteria CaixaCorp, a banda de treballar com a director financer d’una empresa del sector carni. De 2001 a 2006, també va ser el president del Consell d’Iniciatives Locals per al Medi Ambient. La llista dels seus càrrecs és llarga: conseller de les societats VidaCaixa Grup, MicroBank Banc Social de La Caixa i Port Aventura Entertainment i, a més, del consell assessor d’IMC Mutual. Anteriorment, havia format part dels consells d’administració d’Inmobiliaria Colonial (2005-2006) i de la Societat General d’Aigües de Barcelona (2003-2010).
Publicitat
Agenda
_0.jpg){kind=link}
