Una d'infiltrats

Juny de 1992 no va ser un mes normal. Tot i que la història oficial ja recordat l’arrencada dels històrics Jocs Olímpics de Barcelona d'ara fa vint anys, ha tornat a negar a quin preu es va fer i quina factura es va pagar. Recurs recorrent a a l’amnèsia i els oblits deliberats per tapar que aquells jocs olímpics –a banda de processos especulatius, tupinades econòmiques, un model de creixement avui en fallida i una allau d’espanyolisme– van arrencar enmig de la remor dels cops arbitraris, les bosses asfixiants i el dolor sord dels elèctrodes aplicats per agents de les unitats antiterroristes de la Guàrdia Civil.

A cop de tortura, entre el 29 de juny i el 14 de juliol de 1992, quan faltaven deu dies per la inauguració, 38 persones de diferents sensibilitats polítiques van ser detingudes, vint-i-tres van denunciar tortures i dinou van ser empresonades. Entremig, la Guàrdia Civil va irrompre, amb la pistola a la mà, a les seus del diari El Punt i El Temps i CiU va clausurar el programa que feia Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio, L’Orquestra, perquè va referir les denúncies de tortures. Fins el setembre, un total de 60 persones van ser encausades, tot i que 35 d’elles mai no van ser jutjades.

La singular pax olímpica
L’operatiu repressiu per colpejar l’independentisme combatiu –decidit prèviament en una reunió a Baden-Baden (Alemanya) on haurien participat Narcís Serra (ministre de Defensa), José Luís Corcuera (ministre de l’Interior), Felipe Gonzàlez, Pujol i Maragall– es va començar a forjar a principis del l’any 1990, quan Mikel Lejarza el Lobo –l’històric infiltrat a ETA de la dictadura– seia plàcidament al despatx de l’Audiència Nacional per proposar al jutge la introducció d’un infiltrat policial a Terra Lliure. Garzón va acceptar, va garantir plena immunitat policial i judicial –tal com va ser– i ‘el Lobo va sortir per la mateixa porta per on havia entrat. L’infiltrat ja havia estat escollit: es tractava de Josep Maria Aloi, àlies Txema, un manresà resident a Barcelona que va tornar a la seva ciutat natal, un dels nuclis més actius de l’independentisme combatiu. Aloi va passar alguns filtres i va contactar amb membres de l’organització armada.

Al documental titulat Doble joc (emès per TV3 el 2007 dins el programa Tarasca), el comandant Fernando San Agustín recordava que la funció de l’infiltrat és “aconseguir informació certa, segura i oportuna en el temps, discreta en la font i continuada”. L’avui excomandant era propietari del complex Can Padró Security & Safety Training de Castellbell i el vilar (Bages), el centre d’entrenament on, casualment, va ser captat Txema. San Agustín és –també casualment– exmembre jubilat dels serveis secrets espanyols i, al mateix programa televisiu, es despenjava afirmant que calia evitar “que algú aprofités l’avinentesa per penjar una senyera”. Fos com fos, el mateix dia que arrencava l’operació Garzón, Txema –que havia participar en la col·locació d’un artefacte explosiu a l’estació de la Renfe de Sant Sadurní d’Anoia el 3 de març de 1992– havia quedat amb David Martínez, el primer detingut de l’operació. L’endemà va desaparèixer, es va esfumar.

Aquells fets ens porten a repassar breument, avui i vint anys després, el recurs a la infiltració com a estratègia repressiva i els casos coneguts que s’han donat en el si dels moviments socials catalans els últims anys, el darrer dels quals ens remet a l’any 2007 per uns fets de 2001. Dos anys abans –perquè la claveguera també és catalana, no només estatal–, la consellera d’Interior Montserrat Tura va anunciar l’augment de la partida econòmica per pagar confidents: una partida fiscalitzada semestralment al Parlament per una comissió reduïda que en coneix la motivació i la quantia. El 2005, un dels motius eren les protestes socials alternatives contra la cimera euromediterrània que acollia Barcelona.

Cadascú al seu lloc
Vint anys, doncs, des de la infiltració policial a Terra Lliure. I, des d’aleshores, un mínim de vuit confidents descoberts. Jutge sever, el temps posa cadascú al seu lloc, sobretot els responsables polítics que comanden la repressió. El 2004, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol per no investigar les tortures sofertes per quinze dels independentistes detinguts el 1992. Avui, pràcticament totes les persones detingudes, empresonades i torturades el 1992 continuen fent una vida política social, activa i solidària. I abans, molt abans, els màxims responsables de la repressió que van patir –els habituals demòcrates de tota la vida– havien traginat per altres viaranys.

El director general de la Guàrdia Civil Luís Roldán –que va ser qui més va negar les tortures– va ser condemnat per lladre, després d’una rocambolesca fugida asiàtica; Narcís Serra va dimitir per les escoltes il·legals del CESID al monarca espanyol –del rei en avall, tot controlat; Rafael Vera, secretari d’Estat per a la Seguretat, va ser condemnat i indultat pels GAL, i Corcuera va ser jutjat pel cas dels fons reservats. Ells comandaven aquell operatiu repressiu. I Garzón? El jutge està inhabilitat i ha estat nomenat membre del Consell Europeu per a la Prevenció de la Tortura. Ego hiperbòlic en la seva solitud, Baltasar Garzón acaba de fundar la Fundació Baltasar Garzón, on hi consten com a membres l’exministre d’Afers Exteriors israelià Shlomo Ben Ami o Eduardo Martín de Pozuelo, coordinador de l’Àrea Informativa de Terrorisme del diari La Vanguardia, el mateix diari que fa vint anys no va veure bosses ni cops ni elèctrodes enlloc. I tot i així, sempre ens quedarà Kundera: “La lluita contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit”. Vint anys després i més que mai.


*******
[BURXANT LA HISTÒRIA: ELS ANTECEDENTS]

GAMBÍN, MARTÍN VILLA I EL ‘CAS SCALA’
Joaquin Gambín Hernández va ser un confident infiltrat conegut com el Grillo, el Legionario o el viejo anarquista. Sota les ordres del comissari Manuel Gómez Sandoval, viatja a Barcelona des de Múrcia, on actua sota les ordres del comissari J.M. Escudero. Va ser l’impulsor de l’atemptat a la sala Scala de Barcelona, episodi de terrorisme d’Estat per aïllar i desprestigiar la CNT. Va ser detingut el 1981 després d’un tiroteig a València. El 1983, va ser condemnat a set anys de presó i en va complir dos. El 2002, amb 71 anys, vivia plàcidament a Múrcia. El 1977, un pres social de la Model alerta la Federació Local de la CNT de Barcelona que Gambín és un col·laborador policial assidu.

MIKEL LEJARZA ‘EL LOBO’: A L’OMBRA DE CARRERO BLANCO
Històric infiltrat a ETA sota la dictadura franquista i a les ordres del SECED creat per Carrero Blanco. Apareix a Barcelona a principis dels noranta, on crea l’empresa de seguretat Orion, que rutlla com a tapadora, i on comanda la infiltració a Terra Lliure del manresà Josep Maria Aloi. Amb residència a la zona elitista de Sant Cugat, el Lobo reapareix el 1995. Treballava pel comte de Godó, propietari de La Vanguardia, que li pagava 5,5 milions de pessetes mensuals pel cas de les escoltes il·legals ordenades per l’empresari per controlar fusions mediàtiques. Va ser condemnat a set mesos de presó al costat del coronel del CESID Fernando Rodríguez.

*******
UNA D'INFILTRATS (1992-2012)
Infiltrats, espietes i fons reservats. Clavegueram estatal, talonaris i tecnorepressió. A propòsit del vintè aniversari de l’’operació Garzón’ contra l’independentisme català, arran de la qual el jutge va autoritzar judicialment la infiltració d’un confident dins l’organització armada Terra Lliure, repassem el ventall d’infiltracions descobertes als moviments socials catalans. Agents policials que es feien passar per activistes militants amb fins repressius, dinàmiques de control social i mètodes obertament il·legals d’una guerra bruta molt singular i no escrita enlloc, però que rutlla cada dia, a la recerca d’informació.


[‘TXEMA’ ALOI | L’infiltrat a Terra Lliure]
Infiltrat a Terra Lliure amb supervisió judicial del jutge Garzón i assessorat i tutelat per Mikel Lejarza. Es va desplaçar a Madrid per signar els documents que acreditaven la seva missió. Aleshores amb 35 anys, fill de família catalanista, treballador de banca i pilot d’helicòpters expert, va cobrar cinc milions de pessetes i va ser captat al complex Can Padró de Castellbell i el Vilar (Bages). Passa els filtres de clandestinitat i contacta, a Manresa, amb activistes de l’organització armada, on proposa, incita i cerca precipitar accions. El dia que arrenca l’operació Garzón del 1992 desapareix. Anys després, es dedica a la investigació privada. El 2002, se’l localitza al Brasil treballant en tasques de seguretat per a l’empresa catalana de joc Cirsa. Des de 2007, alterna el Brasil amb Manresa. El 1996, a la capital del Bages, es troba cara a cara amb un dels torturats, que li etziba que ho sap tot, mentre ell ho nega com pot.


[ALBERT MARTÍNEZ | L’agent 'insubmís']
Talp del CESID i número u de la seva promoció. Infiltrat al moviment antimilitarista català que esperonava la insubmissió. Apareix a Barcelona amb la primera guerra del golf, quan dos desertors catalans es neguen a fer la mili al Golf Pèrsic. Martínez va freqüentar el Casal de la Pau del carrer Cervantes, pal de paller de la insubmissió i va prendre part en les activitats dels Mili KK. El 1994 es vincula a la Lliga Comunista Revolucionària, on és descobert per antics companys d’escola que revelen la seva professió. Albert Martínez desapareix de Barcelona. De seguida reapareixerà, a València, per infiltrar-se als GRAPO.

[ÁNGEL GRANDES HERREROS
Dels okupes de Barcelona a la Brigada Antiterrorista de Guipúscoa]
Agent de la policia espanyola que inicia la seva militància el 1993 al voltant del moviment okupa i com a responsable de dos programes setmanals a la ràdio lliure Línia IV de Nou Barris. L’any 1994, s’integra al Kau Subversiu de la UB. Des del món universitari, accedeix a la Brigada Universitària a Chiapas i al Col·lectiu de Solidaritat amb la Rebel·lió Zapatista. Viatja a Chiapas dues vegades com a observador internacional per a la protecció dels drets humans de les comunitats indígenes. Participa a la campanya contra l’Euroexèrcit i s’introdueix a l’insubmís CAMPI i a l’històric Ateneu Llibertari de Gràcia, que comparteixen espai amb l’Assemblea d’Okupes. Prova d’apropar-se a l’independentisme a través de l’Ateneu Popular Okupat Resistència Roja. En una reunió convocada ad hoc, se li diu el què. Ell ho nega tot, però, l’endemà, desapareix. La següent notícia que se’n té és a finals dels 90: Ángel és membre de la Brigada Antiterrorista de Guipúscoa. Va estar imputat per l’assassinat de la seva antiga parella a Madrid. Ángel va arribar al jutjat, va dir qui era, on treballava i que sabia moltes coses. Mai més no se’n va saber res.

[FERNANDO PÉREZ LÓPEZ | De CNA als GRAPO]
S’infiltra als moviments socials madrilenys el 1997 i participa en actes de la CNT i Cruz Negra Anarquista. El seu DNI està expedit a Barcelona i diu que és nat a Martorell. Ell afirma, a la capital espanyola, que ve de l’àlgid moviment okupa barceloní. Al Rastro madrileny s’apropa als cercles de l’AFAPP, organització de familiars de presos del PCE(r), on acaba militant. Fins i tot, porta membres de l’associació a la suposada casa de la mare a Barcelona, al carrer Guipúscoa, on els atén una dona de 60 anys que fa de ‘mare’. Fernando desapareix el juliol del 2002. I aquell pis, sobtadament, és buida el mateix mes. L’operació finalitza amb la detenció de 14 persones acusades de terrorisme. Quan les advocades pregunten al jutge Guillermo Ruiz de Polanco pel seu parador, el jutge respon que no hi ha cap detingut amb aquell nom. Mentrestant, la Guàrdia Civil emet un comunicat titllant-lo de perillós terrorista. Fernando és agent de la Guàrdia Civil.


[MANUEL BLANCO ÁLVAREZ ‘PEDRO’ | Altermundialisme policial]
Es fa dir Pedro. El seu correu és pedritoanarka@hotmail.com. Des de 1992, com a infiltrat, es vincula a la solidaritat amb Amèrica Llatina. El 1992 s’integra a la Red de Apoyo Zapatista (RAZ) de Madrid. Participa a les Trobades contra el Neoliberalisme a Madrid i a Saragossa, al Fòrum Indígena de Valladolid i a assemblees del moviment antiglobalització. Amb motiu de les cimeres de la UE, sota presidència espanyola l’any 2002, incrementa la seva militància davant l’auge de les protestes socials a Madrid, Barcelona i Sevilla. El servidor alternatiu Nodo50 rastreja el control policial cibernètic que pateixen i detecten, casualment, que les IP que empra Pedro corresponen a ordinadors del Ministeri d’Interior. Pedro és membre del Cos Nacional de Policia espanyol. Se’l torna a veure, poc mesos després, entrant a la seu de la Brigada Central d’Investigació del barri madrileny de Moratalaz.


[‘NEL’ | Des d’Astúries a Barcelona a trinxar vidres]
Policia infiltrat en organitzacions de l’esquerra autònoma d’Astúries. Va viatjar a Barcelona, en plena era Valdecasas, en un autobús del sindicalisme combatiu asturià. Va estar trencant vidres i incitant les manifestants a fer-ho durant la manifestació contra el Banc Mundial de l’any 2001. Els fets no es van descobrir fins l’any 2007, en el decurs del judici contra els sindicalistes Candido i Morala de la Corriente Sindical de Izquierdas (CSI) per les mobilitzacions contra el tancament de Naval Xixón. Aquell policia va reaparèixer per testificar contra Candido i Morala, inspiradors de Los lunes al sol, que van acabar empresonats. El CSI va denunciar una trama política policial amb infiltrats pel mig


[DAVID GARCÍA MARTÍN | Un pallasso a Bétera]
Nova infiltració al moviment antimilitarista, sota l’era ZP, a Bétera (País Valencià). Durant una acció sorpresa no-violenta, es pretén entrar a la base militar de l’OTAN per fer una crida a la desobediència davant la guerra. Desenes d’efectius policials esperen les activistes. Un d’ells porta perruca rossa, va disfressat de pallasso i és membre actiu de l’Espai Horitzontal contra la Guerra de Madrid. Abans ha passat per la solidaritat zapatista, per Marinaleda, per la Setmana de Lluita Social de Madrid el 2000 i pel Fòrum Social Transatlàntic. El cas s’esclareix dos anys després, quan la Universitat Autònoma de Madrid nomena Santiago Carrillo doctor honoris causa. Grups d’extrema dreta protesten i un ultra llença una paperera. Un agent de paisà s’hi abraona i el deté davant les càmeres de la CNN. El policia de paisà és David García Martin, del CNP: el mateix pallasso que, dos anys enrere, intentava ocupar la base militar de Bétera.


[LUÍS GARCIA TORRES | Al 15-M de Sevilla]
El darrer cas conegut remet al mes de juny passat. El policia García Torres, de 26 anys, es va apropar al moviment del 15-M sevillà, on va començar a col·laborar de forma entusiasta. Però una antiga feina de cambrer que va deixar per opositar a policia nacional el va delatar. Els companys del moviment, davant el cúmul de llacunes en la seva vida personal, el van convidar a anar a casa seva, un indret desconegut. Quan hi anaven, Garcia va demanar entrar al lavabo d’un bar. Va trigar massa. Quan en va sortir, casualment i un carrer més enllà, els esperava un control policial: els agents van dir que estava en recerca i captura i se’l van endur a comissaria, d’allà on havia sortit. No se n’ha sabut res des d’aleshores.

---
[Publicat a l'edició en paper del número 282 de la Directa, juliol de 2012]